26 de novembre 2009

La dignitat de Catalunya

Avui, en una iniciativa sense precedents, dotze diaris editats a Catalunya (Avui, Diari de Girona, Diari de Tarragona, Diari de Terrassa, Diari de Sabadell, El 9 Nou, El Periódico de Catalunya, El Punt, La Mañana, La Vanguardia, Regió 7 i Segre) publiquen un editorial conjunt que trobareu reproduït a continuació.

"La dignitat de Catalunya

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d'emetre sentència sobre l'Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l'Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: «Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a sancionar la llei orgànica següent».

Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l'alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors.L'expectació és altaL'expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l'evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta Cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes. Repetim, es tracta d'una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels 12 magistrats que componen el tribunal, només 10 podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d'una espessa maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels 10 jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el Govern i l'oposició sobre la renovació d'un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el «cor de la democràcia». Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l'Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal -un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s'ha mostrat a si mateix-, no farem més al·lusió a les causes del retard de la sentència.

Avanç o retrocés

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l'Estatut, amb la consegüent emanació de símbols nacionals (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l'articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l'Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d'acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d'una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l'esperit de 1977, que va fer possible la pacífica transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l'Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és sinó el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l'Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores).

Els pactes obliguen

L'alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys 70 transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d'una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els 30 anys més virtuosos de la història d'Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d'arrel romana: Pacta sunt servanda. Allò pactat obliga.Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l'Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l'Estat; parlen una llengua amb més marge demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que, en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a un obsessiu escrutini per part de l'espanyolisme oficial, i acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d'aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.Som en vigílies d'una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l'assumpte que té entre mans -que no és sinó la demanda de millora de l'autogovern d'un vell poble europeu-, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l'Estatut és fruit d'un doble pacte polític sotmès a referèndum.

Solidaritat catalana

Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d'una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l'autogovern, l'obtenció d'un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d'una societat responsable

Enviado desde mi BlackBerry® de Vodafone

24 de novembre 2009

Compromís envers la lluita contra la violència de gènere

Aquest dissabte vaig participar en una jornada organitzada per l'Associació Llatina de Sabadell amb motiu del dia mundial contra la violència de gènere que se celebra el dia 25 de novembre de cada any, és a dir demà. En la meva intervenció vaig aprofitar per llegir la declaració de compromís que totes les institucions i administracions catalanes:

"MANIFEST 25 DE NOVEMBRE 2009

Avui, dia internacional per a l’eliminació de la violència envers les dones, les institucions públiques de Catalunya, el Govern de la Generalitat, les diputacions i els ajuntaments, volem expressar el nostre condol per la mort de:

Maria del Mar, Meryem, Weiyu, Natasa, Maria Teresa, Nadia, Maria Robiria, Hilda, Josefa i Reyes,

víctimes de la violència masclista a Catalunya aquest any 2009, femicidis que, any rere any, ens mostren la terrible dimensió d’aquest problema. Segons declaracions de les Nacions Unides, actualment podem afirmar que la violència contra les dones i llurs fills i filles s’ha convertit en una de les més clares manifestacions de vulneració dels drets humans referents a la integritat física i moral, la dignitat, la salut i la seguretat de les dones. Destrossa vides, fractura famílies i comunitats i és un impediment per al ple desenvolupament econòmic, polític, social i cultural dels pobles i ciutats del món.

A Catalunya, la Llei del dret de les dones a eradicar la violència masclista, que constitueix un gran pas en l’abordatge d’aquesta problemàtica, va ser aprovada per unanimitat pel Parlament ara fa més d’un any. En aquests moments, el Govern de la Generalitat, amb la col·laboració dels ens locals i supramunicipals, està realitzant el desplegament reglamentari que ha de permetre la seva total implantació a tots els territoris del nostre país.

Aquest marc legal aposta per posar les dones en el centre de les polítiques públiques, per tal que aquestes siguin subjectes de drets i no només objectes de protecció. Alhora, reconeix el caràcter estructural de la violència masclista, és a dir, parteix de la premissa que es tracta d’ una problemàtica arrelada a les nostres societats i lligada amb les formes de ser, de sentir-se i de relacionar-se de dones i homes. Aquest reconeixement comporta, entre altres coses, actuar més enllà de la violència que té lloc en la parella i la família. Així, la violència en l’àmbit laboral i en l’àmbit sociocomunitari, com són les agressions sexuals, les mutilacions genitals femenines, els matrimonis forçosos, o el tràfic i explotació sexual de dones i nenes, entre d’altres, són també objecte d’atenció per part de les institucions catalanes, les quals estem esmerçant tots els esforços i recursos al nostre abast per tal de fer-hi front.

Però, l’èxit de totes les mesures que s’estan tirant endavant també exigeix el compromís i la implicació de la societat civil, per tal d’avançar conjuntament i amb contundència en l’eradicació de la violència masclista. Aquesta voluntat ha d’impregnar tota la ciutadania i arrelar en la seva memòria col·lectiva, tot arraconant els nínxols culturals que impedeixen que les relacions entre els sexes estiguin basades en l’autonomia, el respecte i en la llibertat. I, en aquest sentit, les tasques de sensibilització per al canvi d’imaginaris culturals basats encara en estereotips sexistes, constitueix un camí imprescindible.

Les institucions públiques catalanes ens comprometem, en el marc simbòlic d’aquesta diada, a seguir treballant per un país on l’eradicació de la violència masclista sigui, algun dia, una fita acomplida."