Ja han passat 2 anys des que el GPSOC va presentar la
proposició de llei d’igualtat al Parlament. Després d’aquests dos anys no podem
dir que haguem avançat gaire en matèria de drets i d’igualtat efectiva entre
homes i dones, just el contrari. Hem anat molt enrere, a passes de gegant.
El mateix consell de Cambres de Comerç ens explica, en l’últim estudi que ha fet que: «La presència de dones en llocs de responsabilitat influeix positivament sobre la probabilitat que l’empresa estigui entre les més competitives, amb independència del sector, de la dimensió i d’altres característiques empresarials.
La gestió de la diversitat de gènere és un factor de competitivitat empresarial.» Aleshores, què passa, que no hi ha manera que pugin a dalt les dones, a dalt als consells d’administració i en els llocs de direcció i màxima responsabilitat?
Potser per què estem governats per les dretes, a més de què encara pesa la societat basada en la jerarquia, en el poder i l’autoritat dels càrrecs; en la submissió de les dones, els que manen i tenen autoritat és més perquè els han donat l’autoritat que per competències i autoritat moral, d’experiència.
Accions contundents per trencar el sostre de vidre, per trencar amb els prejudicis, formació per a l’apoderament de les dones, les quotes per accedir a llocs de decisió, instruments per a facilitar l’accés al finançament i, sobretot, l’extinció de la bretxa salarial.
Nous models: economia social i cooperativa per frenar l’exclusió social dels col·lectius amb més dificultats com persones amb risc d’exclusió social, persones amb discapacitat i/o trastorn mental, persones immigrades, etc. que requereixen una atenció específica i de qualitat.
Les formes del treball s’han d’adaptar als horaris europeus i s’ha d’incloure la conciliació de la vida personal i laboral per a dones i homes. Hem de ser capaços d’implantar la reforma horària
Cal que canviem el xip. A la Comissió d'Estudi de la Reforma Horària hem sentit compareixents d’empreses que de forma pactada amb els treballadors ho han aconseguit. I els resultats són espectaculars: en productivitat, en rendiment i satisfacció. Tot són avantatges. Es tracta de proposar-nos-ho, canviar alguns costums que ens és possible canviar. No és qüestió de fer menys, sinó de fer-ho millor.
El debat que fem avui ja fa mesos que l’hauríem pogut fer.
Ara tramitarem la llei a corre-cuita perquè ens han anunciat que s’acaba la
legislatura.
Ho vam dir al debat abans de la ponència conjunta i ho diem
ara amb més cruesa, l’impacte de la crisi econòmica en la dona ha estat brutal.
Els informes, estudis, observatoris ho confirmen amb contundència, amb
objectivitat: la crisi econòmica ha aprofundit la desigualtat que afecta les
dones en els àmbits laboral i social.
- Les dones cobren menys que els homes (han de treballar 79 dies més a l’any per cobrar igual). Les lleis que ho impedeixen ja hi són, per què no s’acompleixen? el Conveni 100 OIT sobre igualtat de remuneració ja ho fixa
- Reben pensions més baixes i menys dret de cobertura, i tenen un grau d’activitat menor.
- La pèrdua de llocs de treball fixos a Catalunya ha afectat l’administració en feines molt feminitzades.
- Elles tenen més estudis i ells, més feina, l’informe del’OCDE sobre educació 2015 ens diu que hi ha més dones amb estudis superiors entre la població jove (25 a 34 anys), però hi ha més homes que tenen una feina amb aquest nivell de titulació mentre elles acaben engreixant les llistes de l’atur.
- La taxa d’atur a les dones supera a la dels homes en tots els nivells educatius, amb una gran diferència és espectacular en els nivells educatius més baixos.
- L’informe de l’OIT sobre la dona a la gestió empresarial ens diu que sostre de vidre continua intacte i el talent femení subutilitzat.
- Les dades sobre violència masclista del 2014 són esfereïdores.
I no només, també hem reculat en la presència i el paper de
la dona en la política, en la societat.
- La llei electoral fixa quina ha de ser la representació política en les llistes, sí, però es produeix el fenomen que les dones sí que van a les llistes amb paritat, però situades en llocs que després no acaben essent electes.
- El darrer estudi de l’Associació de Dones Periodistes «Dones i homes en els governs locals catalans diu que no hi ha paritat ni en regidores ni en alcaldesses (tan sols 20%), tot i que les llistes siguin paritàries en el cens de candidats i candidates, d’un 41,4% baixa a un 32 % ja en dones electes, i fins a un 14,20 % en alcaldesses (Estat espanyol 16,7%).
- Pel que fa al món empresarial, les dones empresàries de la Cambra de comerç de Barcelona ens van il·lustrar sobre l’incompliment a Catalunya de la Llei orgànica 3/2007, de 22 de març, per a la igualtat efectiva de dones i homes.
- Estem molt lluny de la tendència mundial d’incorporació de dones en llocs de decisió per tal d’aportar els valors, les competències especials que les dones aporten a l’economia a benefici de les empreses. Si es manté la tendència, no arribarem al 40% fins l’any 2024. Ara estem al 16%. Hem d’agilitar aquest procés, com han fet altres països, perquè l’autoregulació, al final, no dóna el resultat desitjat.
La llei es va aprovar el 24 de març del 2007, es compleixen
8 anys just aquest any, el 24 de març d’enguay, i aquest objectiu no s’està
acomplint.
La Generalitat no està donant exemple, ans al contrari,
veiem com ni amb llei ni amb recomanació no ha avançat, més aviat ha reculat. Manca
transparència en les dades
El mateix consell de Cambres de Comerç ens explica, en l’últim estudi que ha fet que: «La presència de dones en llocs de responsabilitat influeix positivament sobre la probabilitat que l’empresa estigui entre les més competitives, amb independència del sector, de la dimensió i d’altres característiques empresarials.
La gestió de la diversitat de gènere és un factor de competitivitat empresarial.» Aleshores, què passa, que no hi ha manera que pugin a dalt les dones, a dalt als consells d’administració i en els llocs de direcció i màxima responsabilitat?
Potser per què estem governats per les dretes, a més de què encara pesa la societat basada en la jerarquia, en el poder i l’autoritat dels càrrecs; en la submissió de les dones, els que manen i tenen autoritat és més perquè els han donat l’autoritat que per competències i autoritat moral, d’experiència.
Per tant, què cal? La llei d’igualtat on tot això quedi ben
regulat, i un nou pacte social amb tots els estaments i tots els agents socials,
on ho organitzem diferent, on ho canviem.
Des del Grup Parlamentari Socialista volem que la nova llei per a la igualtat entre
dones i homes sigui el primer text legislatiu de Catalunya que abordi la
igualtat de gènere en totes les seves dimensions, que afegeixi allò que la llei
estatal de 2007 no ha aconseguit, després que n’hem pogut fer balanç. Hem d’establir els principis i objectius d'un enfocament
integrat i integral de la igualtat, mesures que combinin, tenint en compte els
problemes específics transversals d'igualtat en totes els polítiques públiques,
i que com hem dit, avui dia en total recessió. Aquest enfocament integrat de la llei ha de ser aplicable a tots els
àmbits públics. La nova llei ha de:
- Garantir la igualtat en l'empresa i dins de les llars
- Afavorir la implicació dels pares per repartir millor les responsabilitats familiars.
- Reduir la desigualtat ocupacional i salarial entre homes i dones... malgrat que ja està regulat, no s’acompleix
- L’exemplaritat de l’administració pública en la pràctica de la igualtat
- Propiciar un nou model dels usos del temps.
- Garantir la protecció de les dones contra totes les violències, massa presents i fins i tot amb noves manifestacions (joves controladors a través mòbils...)
- Generalitzar la paritat en tots els àmbits de la societat: les dones han de tenir lloc en tots els àmbits des l'esport, al comerç, a la indústria i a totes les professions regulades. (exemple: mentre que el 50% de les dones participen en l'esport i a l'activitat física, més 85% de la cobertura dels mitjans de comunicació està dedicada als atletes masculins)
- La representació paritària de la dona també ha de ser als mitjans de comunicació.
- Fer extensiu el principi d’igualtat de representació a totes les institucions públiques, ampliant la paritat a tots els consells, cambres, gremis, col·legis professionals i en totes les autoritats administratives independents, comitès universitaris i tots els òrgans consultius i deliberatius.
- El dret al propi cos
- Com combatem l’explotació sexual.
- I hem d’incorporar procediment sancionador sinó no servirà
- La llei és necessària per trencar estereotips entre el jovent, i fomentar les noves masculinitats
Què ha de fer la nova llei?
Ha de fer reduir tots els factors de discriminació i
desigualtat que perviuen a l’àmbit laboral, professional, empresarial i social.
Els models de contractació cap a contractes estables, a
temps complert, amb salaris dignes i possibilitats de compactació i
organització més flexible i racional del temps de treball.
Superació de la segregació horitzontal i vertical en el
treball.
Els plans d’igualtat. On som a Catalunya en la seva
implantació? A la Generalitat? Cal fixar objectius concrets a totes les organitzacions, siguin
administracions públiques, empreses mercantils o entitats del tercer sector, i enfortir
la figura de l’agent d’igualtat que és qui garanteix la posta en marxa d’aquestes
actuacions. TOT AIXÒ HA QUEDAT MALAURADAMENT OBLIDAT...
Accions contundents per trencar el sostre de vidre, per trencar amb els prejudicis, formació per a l’apoderament de les dones, les quotes per accedir a llocs de decisió, instruments per a facilitar l’accés al finançament i, sobretot, l’extinció de la bretxa salarial.
Nous models: economia social i cooperativa per frenar l’exclusió social dels col·lectius amb més dificultats com persones amb risc d’exclusió social, persones amb discapacitat i/o trastorn mental, persones immigrades, etc. que requereixen una atenció específica i de qualitat.
Una nova organització del temps social i de treball.
Les formes del treball s’han d’adaptar als horaris europeus i s’ha d’incloure la conciliació de la vida personal i laboral per a dones i homes. Hem de ser capaços d’implantar la reforma horària
Depèn de nosaltres, si tenim voluntat? Les respostes que
rebo en plantejar aquestes qüestions són: impossible, són costums difícils de
canviar, van amb la cultura mediterrània. D’entrada tothom ho dóna per perdut.
Sara Berbel argumenta i demostra que aquí treballem més hores
que ningú i estem a la cua en productivitat. Per tant, no ho estem fent bé.
Cal que canviem el xip. A la Comissió d'Estudi de la Reforma Horària hem sentit compareixents d’empreses que de forma pactada amb els treballadors ho han aconseguit. I els resultats són espectaculars: en productivitat, en rendiment i satisfacció. Tot són avantatges. Es tracta de proposar-nos-ho, canviar alguns costums que ens és possible canviar. No és qüestió de fer menys, sinó de fer-ho millor.
Hem de desplegar una política familiar basada en la
coresponsabilitat (en el treball remunerat i en el no remunerat) per tal
d’assolir la igualtat d’oportunitats de tots els qui composen una família en
sentit ampli.
I per acabar, reforçar el sector públic, just al contrari
del que ha passat aquí després de l’ofensiva intervencionista liberalitzadora
del PP, amb l’ajut de CiU:
- La reculada en la Llei de dependència – PP
- En els perceptors del Pirmi –CIU barroerament no partida oberta
- En la Reforma Laboral aprovada per PP+CiU
- L’Arsal serveis locals destinats atenció dones i violència
- En el drama dels desnonaments, amb perfil femení
- Amb la retirada del suport a escoles bressol
- El tancament de línies de P3 d’escoles públiques.
- Avortament, violència...
Els països amb un fort estat del benestar tenen un sector
públic expansiu per assolir la igualtat de les dones i dels homes en la vida
professional, amb més i millors infraestructures d’atenció a la infància i a
les persones dependents i polítiques actives d’ocupació per aconseguir
incrementar la taxa d'activitat de les dones (ha reculat) i baixar la taxa de
desocupació, i el trencament de la segregació horitzontal.
Perquè una societat que no representa, que no es fa
representar o que no té prou en compte el 52% de la població no és prou democràtica.