08 de juny 2007

Per què aquestes ganes de confrontació?

És una llei universal de poques o nul·les excepcions que si algú destaca, sobresurt, despunta... crea molta enveja, molta ràbia i molt atac.

Això és el que ha passat amb el nostre Alcalde. Mai s’havia fet tant amb tant poc temps. I no són paraules flonges de la tènue consistència de l’aire. Són fets, tangibles com a pedres, evidents com a murs. Exemples? Hi ha desenes de projectes fets realitat: Can Balsach, safareigs de la Creu Alta, biblioteca Vapor Badia, castell de Can Feu, Mercat Central, Mercat de la Creu Alta, Vapor Codina, Fira Sabadell, Parc del Nord, Parc Fluvial del Ripoll, pistes d’atletisme Josep Molins, hostatgeria de la Salut, Masia de Can Rull, noves escoles bressol, complex de Sant Oleguer per a la gent gran, piscines Joan Serra, nous pavellons esportius, biblioteca la Serra, el Parc Agrari de Sabadell... sense comptar amb tot allò que fa de Sabadell una ciutat millor per viure-hi: moltíssima més inversió en programes adreçats a les persones, cicles culturals, ajudes a les persones i entitats més febles i amb més dificultats.

Aquesta embranzida de la ciutat, aquesta contundent llista de fites assolides té un cost. El cost que tota persona que destaqui ha de pagar, inevitablement, sempre. L’enveja, la crítica, les ganes de destruir-lo.

Perquè hi ha gent que cada vegada que algú destaca, que alguna cosa puja i va més amunt, ells se senten més i més petits. "Els teus triomfs són els meus fracassos, quan tu puges de nivell jo sóc més baix", aquesta seria la seva consigna.

Per a aquests mals tan universals i tan extensos, només hi ha dues receptes.
  1. "Ladran, luego cabalgamos" segons la dita atribuïda apòcrifament a Cervantes. Entendre tots aquests atacs com al bon senyal que es va pel bon camí. Perquè només des de l'immobilisme, des de la mediocritat es podria calmar els enemics de l’enveja.
  2. Millorar com a persones per mirar el món tal com és, sense partidismes, de forma sana. Reconèixer els mèrits a qui els té, i més, especialment, si els mèrits repercuteixen en el bé comú, als ciutadans d’una ciutat que representa que és la pròpia. No maleir les fites assolides perquè no les he fet possibles jo.

Ho deia en un post anterior amb l'entrevista de la JSC, sobre quin és per a mi l’ideal o utopia: algun dia totes les persones seran bones, només aleshores aconseguirem el benestar i la felicitat col·lectiva.

2 comentaris:

garmir ha dit...

Hola:
Confrontar les diferents politiques o maneres de fer les coses és necessari i és l´essencia del joc democràtic, el problema radica quan és busca la destrucció personal de l´adversari, això , és el que diferencia la politica catalana de la de la resta de l´estat, forma part de l´anomenat oasi català (en aquesta part de l´oasi hi estic d´acord en altres no), aquesta manera bruta de fer politica no ha de arribar a Catalunya, i crec que no arribarà, el problema radica en el moment d´on posem la frontera ente el qué considerem joc net i anar a destruir l´adversari? .Aquesta és la frontera que haurià de definir la politica catalana i.........tots els partits politics.
Una salutació.

catalunya.ffw ha dit...

Des d'alguns blocs volem fer una crida a parlar de l'Àfrica, a dedicar-li un espai als nostres posts.

Pensar en l'Àfrica, tenir-la present, és ja alguna cosa. El principi indispensable

Seria fantàstic comptar amb tu! T'apuntes?

http://catalunyafastforward.blogspot.com/2007/06/ms-lletres-per-lfrica.html