01 d’abril 2007

La JSC em pregunta

1. Una raó per dedicar-se a la política?

Intentar canviar les coses de la nostra societat que no estan bé o no funcionen i aconseguir al màxim el benestar dels ciutadans.

2. Una professió que també t'hagués omplert?

De fet la política per a mi no és una professió, sinó una transició durant la qual haig d’intentar treure el millor de mi mateixa per dedicar al servei dels ciutadans que ens han dipositat la seva confiança. La meva professió, abans de dedicar-me a la política, és en el camp de la llengua i la tecnologia. Durant 10 anys he combinat la meva activitat professional en aquests àmbits, per una banda dedicant-me a la formació en llengua i en dansa i per l’altra com a cap de projectes de documentació i publicacions en una empresa tecnològica. Totes elles m’han omplert plenament, i espero que em continuïn omplint en el futur.

3. Un referent que cal imitar?

El de la mare Teresa de Calcuta, no per la devoció religiosa sinó pels seus valors d’entrega als altres, de servei, de senzillesa i humilitat, per a mi imprescindibles a la societat i a la política.

4. Un nom que mai no oblidaràs

El de l’Alcalde Manuel Bustos, va ser ell qui em va implicar en política, i ell és l’exemple, a través del seu treball incansable, que serveix de model del que és aconseguir els objectius base de la política: la preocupació insistent i tenaç per al benestar de totes les persones.

5. Una dita que sempre t'acompanya?

Confiar al màxim en les persones i no esperar-ne res a canvi, i la de la mare Teresa de Calcuta: “fer les coses petites amb gran amor”.

6. Una paraula que ho digui gairebé tot?

Per a mi la paraula “compromís”.

7. Un somni que cal perseguir?

L’ideal o utopia de què algun dia totes les persones seran bones i aconseguirem el benestar i la felicitat col·lectiva.

8. Una cosa que sempre calgui compartir?

L’alegria, la felicitat i la il·lusió, l’amor, i tots els sentiments positius que un pugui tenir. Cal que tothom se n’encomani.

9. Una sensació que ho valgui tot?

Una carícia, una abraçada, una encaixada de mans, un petó, resultat d’un objectiu assolit.

10. Un lloc on perdre's?

Qualsevol barri de la ciutat de Sabadell, del rodal... passejant i observant-ho tot. O també qualsevol racó del Pirineu.

3 comentaris:

Glo ha dit...

Moltes Gràcies Montse per respondre a les nostres preguntes, pròximament les veuràs publicades a la nostra revista Som-hi!
Molts petons
Gloria

Anònim ha dit...

Muy bien Montse. Sigo opinando que eres la Ségolène Royal de la política catalana y posiblemente en un futuro de la española. Ánimo y adelante. Lo tienes todo para ser una buena política. Inteligencia, carisma, sentido del servicio a los demás y amigos que te ayudarán a llegar donde te propongas....
Un beso y mucha suerte.

Josep Camps ha dit...

Blanes, 21 de Setembre de 2007


Catalunya model de societat civilitzada

És evident que el model de treball com a mitjà de vida a estat no solament l´impulsor dels nivells demogràfics actuals sino que a més, ha essigut el motiu desde sempre dels desordres (guerres), desequilibris (malalties) i del patiment i malestar d´arreu, en general, de qualsevol societat on aquest sistema opresiu i esclau, s´hagi imposat.
Per assolir un model de societat sostenible, no només cal donar-li el gir de 90ª graus en aquest sistema per coneixer un món sostenible i amb recursos per al futur, sino que ademés cal que hom tingui el dret de neixer amb el “pà sota el braç” per poder desposar d´una llibertat imprescindible per el futur i benestar de cada ciutadà i per la salud i la pau de la societat en general.
Aferrats a la mentalitat treballadora i consumista que ens ha portat a descubrir el món actual, mai aconseguirem arribar fins als nous horitzons necessaris per conviure en la societat sana, pacífica i sostenible que tothom desitja.
Per què Catalunya sigui Catalunya però ademés pugui servir com a modèl per a les demés nacions cal potenciar amb urgencia un dret precari que al concloure, conclou amb ell també una llibertat fonamental e imprescindible per el ordre i benestar de qualsevol societat. Em refereixo al dret d´empara actual (menjar, roba i llit) que actualment desapareix als divuit anys.
El fet de neixer no pot implicar cap deure quant neixem per a viure. Desamparats però i davant del atractiu poder econòmic la majoria dels ciutadans escollim un destí erroni dins el món laboral. Un destí quue no ens pertoca i que tard o d´hora acaba afectant negativament en la vida. Per evitar-ho i aconseguir alhora que cada ciutadà o ciudadana pugui viure seguint el seu destí natural segons els seus desitjos i qualitats innatas, cal afegir un petit deure a tots aquells que vulguin ser pares: otorgar als seus fills les condicions minimes o garanties básiques per a la vida (menjar, roba i llit) de manera imperible e ilimitada.
Amb aquest dret o llei fonamental, ademés de contribuir a, mimbar els efectes devastadors per al nostre planeta deguts al nostre sistema de consum, materialisme i de treball com a única forma de viure actuals i de pode regular ademés els nostres nivells demogràfics de manera natural per al futur, aconseguirem també reforçar el nucli familiar que ha de ésser l´eix indispensable per assolir el benestar complert i la pau arreu del món.
Per un dret d´empara més just, humà i necessari!
Urgentment

Esperant alguna resposta us convido a visitar la meva modesta plana personal: www.lleipau.com on hi trobareu una petita mostra de cartes enviades i rebudes.

Rebeu la meva salutació,


JOSEP CAMPS ESQUEU
Blanes-GIRONA