Missatge del Dia Internacional de la Dansa 2012

Celebrem la inacabable coreografia de la vida

Per Sidi Larbi Cherkaoui

Al llarg del temps, al llarg dels anys, el que perdura per sobre de tot és art. L'art sembla ser allò que deixa la humanitat als seus hereus -ja sigui a través d'edificis, llibres, quadres o música. O moviment, o dansa. En aquest sentit, crec en la dansa com el més actual, la lliçó d’història més actualitzada, ja que està en una constant relació amb el seu passat més recent i només es pot produir en el present.

D’alguna manera, la dansa no coneix fronteres igual que d’altres arts. Encara que certs estils tracten de limitar o treballar dins d'un marc, el moviment de la vida, la seva coreografia i la seva necessitat de fluir: es tracta d'assumir el control ràpidament, permetent que certs estils es barregin amb d’altres. Tot es relaciona amb tot, naturalment, i la dansa s'instal·la només en l'espai que pertany al present, en constant canvi.

Jo crec que la dansa pot ser una de les formes d'expressió més honestes, per això hem de valorar-la i conservar-la: perquè quan la gent balla, ja sigui en una funció de ballet, una lluita de hip-hop, un espectacle contemporani underground, o a la discoteca, rara vegada hi ha falsedat o màscara. Les persones es reflecteixen les unes a les altres constantment, però quan ballen, el que més reflecteixen és, potser, aquest moment d’honestedat.

En moure’ns com d’altres persones, en moure’ns amb d’altres persones, i en veure-les moure’s, és com millor podem sentir les seves emocions, pensar els seus pensaments i connectar-nos amb la seva energia. És, potser aleshores, quan millor i més clarament podem conèixer-los i entendre’ls.

M’agrada pensar en l’espectacle de dansa com en una celebració de la coexistència, com una manera de donar i crear espai i temps per als altres i per a nosaltres mateixos. Tendim a oblidar-ho, però la bellesa subjacent de l’espectacle en viu resideix, principalment, en la convergència d’una massa de persones, assegudes una al costat de l’altra, compartint el mateix moment. No hi ha res de privat en això, un espectacle és una experiència extremadament social. Tots nosaltres reunits en aquest ritual, que és el nostre vincle amb l’espectacle, el nostre vincle amb el mateix present.

I així, per al 2012, desitjo a tothom molta dansa. No es tracta d’oblidar els problemes de l’any 2011, ans al contrari, d’enfrontar-nos-hi de forma creativa, de ballar-hi a l’entorn per trobar la manera de relacionar-nos amb els altres, amb el món i amb la vida, convertint-los en part de la seva inacabable coreografia. Dansem per trobar l’honestedat i transmetre-la, per reflectir-la i celebrar-la.