Quan l'escola reflecteix la crispació social

A les escoles catalanes es respira un clima estrany, amb més tensió que mai. Augmenten els conflictes, les conductes agressives, la desconfiança entre famílies i docents, i la sensació que tothom fa més del que pot sense aconseguir el que espera. Què ens està passant? 

La pandèmia va deixar una petjada emocional profunda. Infants i adolescents han crescut amb dèficits de socialització i menys tolerància a la frustració. Els adults —mestres i pares— viuen encara sota estrès acumulat. Les emocions estan a flor de pell, i qualsevol fricció es converteix fàcilment en explosió.

Però no tot és conseqüència del virus. El sistema educatiu ha guanyat professionals i més recursos per a la inclusió, però també complexitat social i emocional. Més alumnat amb necessitats diverses, més pressió per atendre-ho tot, menys temps per coordinar-se i prevenir. Els equips se senten desbordats i, sovint, sols.

Les famílies tampoc no ho tenen fàcil. Precarietat, inseguretat, falta de temps i l’entrada massiva de les pantalles han convertit la criança en un repte constant. Els mòbils, com a objecte i com a símbol, són avui un dels grans focus de conflicte: infants hiperconnectats però desconnectats emocionalment, pares desorientats…

Tot plegat passa en un context més ampli de crispació global i polarització. Com diu Victoria Camps, “la llibertat reduïda a pur egoisme no és llibertat” (La sociedad de la desconfianza, 2025). Vivim en una cultura que premia el conflicte, la denúncia i la immediatesa. El debat públic s’ha tornat agressiu i simplista, i aquesta manera de relacionar-nos penetra a les aules. Els infants aprenen —massa sovint— que “guanya qui crida més fort”.

Un altre símptoma d’aquest clima és l’increment de denúncies a les escoles, algunes necessàries però d’altres utilitzades per imposar voluntats o saltar-se la norma. Paral·lelament, l’alarma social pel bullying s’ha disparat: la Unitat de Suport a l’Alumnat en Situació de Violència (USAV) del Departament d’Educació i Formació Professional informa que des del curs 2020-2021 s’han atès 2.206 casos de possible assetjament escolar, amb un augment del 200 % en tres cursos.

Tot això posa en qüestió el sentit mateix de la norma i de la convivència. Camps ja advertia a Creer en la educación que “l’educació ha perdut el nord… cal tornar al respecte, la convivència i l’esforç”. Avui, l’autoritat —de mestres, pares o institucions— ja no és assumida, sinó negociada. I sense un marc compartit, la convivència es debilita.

Però no tot és negre. Hi ha camins. Cal cuidar els equips docents, donar-los temps per pensar i coordinar-se. Pactar amb les famílies un ús responsable dels mòbils. Formar en gestió emocional i mediació. I, sobretot, recuperar la confiança i la corresponsabilitat.

Com recorda Camps, “la llibertat s’ha tornat egoista; ja no pensem què hem de fer, sinó què ens ve de gust”. Potser és hora de recuperar el sentit del “nosaltres”. Perquè l’escola no és només un lloc d’aprenentatge, sinó el mirall més fidel del que som com a societat.

Article publicat prèviament al diari digital ISabadell el 4 de novembre de 2025

Bona notícia: sentència absolutòria

Imatge creada amb IA

Avui s’ha fet pública la sentència de la Secció Desena de l’Audiència Provincial de Barcelona en relació amb la peça 21 del cas Mercuri, una resolució que m’absol plenament del delicte de tràfic d’influències del qual se m'acusava.

Aquesta decisió confirma de manera clara el que he sostingut durant tots aquests anys: que no he comès cap irregularitat i que la meva actuació ha estat sempre ajustada a la legalitat i als principis d’honestedat i responsabilitat.

Han estat més de catorze anys en què s’ha posat en dubte la meva honorabilitat, en què he estat objecte de judicis públics injustos i, en alguns casos, de desqualificacions personals que avui es demostren sense fonament.

Vull agrair sincerament el suport de totes les persones que han confiat en mi i que m’han acompanyat durant aquest temps.

Alhora, considero que aquesta resolució hauria de comportar una rectificació per part d’aquells que han contribuït a generar dubtes o a danyar la meva reputació. Per dignitat institucional i personal, és exigible aquest exercici de responsabilitat.

Igualment, caldrà avançar en la restitució del reconeixement professional i personal que s’ha vist afectat al llarg d’aquests anys.

Continuaré treballant amb el mateix compromís amb el servei públic i amb la convicció que la veritat i la integritat sempre acaben prevalent.

Després d’anys molt difícils, considero important explicar amb serenitat quins són els elements essencials de la decisió judicial.

La sentència conclou que no existeix prova suficient per acreditar que jo actués amb la voluntat d’influir indegudament en cap expedient administratiu ni que tingués coneixement de cap actuació irregular o il·legal relacionada amb la documentació presentada posteriorment.

El tribunal considera especialment rellevant que no s’ha acreditat que jo conegués la falsedat relativa a la documentació aportada ni la data real de les obres objecte de la controvèrsia. Precisament per això, la sentència conclou que manca l’element essencial d’intencionalitat necessari perquè pugui existir un delicte de tràfic d’influències.

També queda recollit que no hi va haver cap ordre directa ni cap instrucció meva per afavorir ningú. El tribunal considera que no existeix prova suficient per afirmar que la meva actuació anés més enllà d’una consulta o derivació administrativa dins d’un context institucional.

La sentència recorda igualment que jo no tenia competències directes en matèria inspectora o tributària i que, per tant, no podia adoptar cap decisió sobre l’expedient.

Un altre element important és l’aplicació del principi in dubio pro reo. El tribunal entén que hi havia dubtes rellevants que la prova practicada durant el judici no ha pogut dissipar i que, en conseqüència, no es podia sostenir una condemna penal.

La resolució també assenyala que el tracte dispensat a Melquíades Garrido podia situar-se en un marc de deferència institucional o cordialitat personal, però deixa clar que això no constitueix un delicte sense l’existència d’una pressió efectiva ni d’una voluntat deliberada d’obtenir un benefici il·lícit.

Durant tots aquests anys he defensat la meva innocència amb respecte cap a la Justícia i amb la confiança que els fets acabarien essent valorats amb rigor i objectivitat.

La sentència d’avui confirma que no existia base penal per condemnar-me.