Missatge del Dia Internacional de la Dansa 2015

El Missatge del Dia Internacional de la Dansa 2015 s’ha encarregat al “bailaor” i coreògraf espanyol Israel Galván:

"Carmen Amaya, Valeska Gert, Suzushi Hanayagi, Michael Jackson ... dansa inclassificable. Jo no en podria desxifrar els estils de ball ... els veig com a turbines generadores d'energia i això em fa pensar en la importància de la coreografia sobre aquesta mateixa energia del que balla. Segurament l'important no és la coreografia, sinó precisament aquesta energia, el remolí que provoca.

Imagino una bobina de tesla que els atreu a tots i emet un raig sanador que provoca una metamorfosi en els cossos: Pina Bausch com a mantis religiosa, Raimund Hoghe convertit en un escarabat baldufer, Vicente Escudero en insecte bastó i fins i tot Bruce Lee en una escolopendra.

Vaig ballar el meu primer duo amb la meva mare, embarassada de 7 mesos. Pot semblar una exageració. Encara que gairebé sempre ballo sol, imagino que m'acompanyen fantasmes que fan que abandoni el meu paper de "bailaor de solituds". No voldria dir Didi-Huberman: de soleares.

De petit, no m'agradava el ball, però era una cosa que em sortia de dins d'una manera natural i fàcil. Gairebé instintiva. Amb el temps em vaig adonar que el ball curava, em feia un efecte gairebé medicinal, em va ajudar a no ser tan introvertit i a obrir-me a d’altres persones. He vist la imatge d'un nen malalt d’ebola que s’ha curat a través de la dansa. Sé que és una superstició, però, seria possible?

Després, el ball, acaba convertint-se en una obsessió que em consumeix les hores i que fa que balli fins i tot quan em quedo quiet, immòbil, tot apartant-me de la realitat de les coses. No sé si això és bo, és dolent o necessari però ... així és. La meva filla Milena, quan estic quiet al sofà, pensant en les meves coses, amb el meu propi rum-rum, em diu: “papi, no ballis”.

I és que veig la gent movent-se en caminar pel carrer, en demanar un taxi, en moure’s de diferents maneres, estils i deformitats. Tots estan ballant! No ho saben, però tots estan ballant! M'agradaria cridar: hi ha gent que encara no ho sap!, tots estem ballant!, els que no ballen no tenen sort, estan morts, ni senten ni pateixen!

M'agrada la paraula fusió. No com a paraula de màrqueting, de confusió per vendre un determinat estil, una marca. Millor fissió, una barreja atòmica: una coctelera amb els peus clavats a terra de Juan Belmonte, els braços aeris d'Isadora Duncan i el mig fimbrament de panxa de Jeff Cohen a Els Goonies. I amb tots aquests ingredients fer una beguda agradable i intensa, que sigui rica o amarga o et pugi al cap. La nostra tradició també és aquesta barreja, venim d'un còctel i els ortodoxos en volen amagar la fórmula secreta. Però no, races i religions i credos polítics, tot es barreja!, tots poden ballar junts!. Potser no agafats, però sí uns al costat dels altres.

Hi ha un antic proverbi xinès que diu així: "L'aleteig de les ales d'una papallona es pot sentir a l'altra banda del món. Quan una mosca aixeca el vol al Japó, un tifó sacseja les aigües del Carib". Pedro G. Romero, després d'un aclaparador ball de sevillanes, diu: "El mateix dia que va caure la bomba a Hiroshima, Nijinsky va repetir el seu gran salt en un bosc d'Àustria". I jo continuo imaginant: una fuetada de Savion Glover fa girar a Mikhail Baryshnikov. En aquest moment, Kazuo Ono es queda quiet i provoca una certa electricitat a Maria Muñoz que pensa en Vonrad Veidt i obliga que Akram Khan provoqui un terratrèmol en el seu camerino: es mouen els seus cascavells i el sòl es tenyeix amb les gotes cansades de la seva suor.

M'agradaria poder dedicar aquest Dia Internacional de la Dansa i aquestes paraules a qualsevol persona que en algun lloc del món estigui ballant en aquest just moment. Però, permeteu-me una broma i un desig: ballarins, músics, productors, crítics, programadors, fem un fi de festa, ballem tots, com ho feia Béjart, ballem en gran, ballem el Bolero de Ravel, ballem-lo junts."

Israel Galván, “bailaor” i coreògraf